Opinió
El catalanisme de Ciutadans
Lluís Bassets La crítica fàcil confon les causes amb els efectes. C's ha sortit de Catalunya i és un desenvolupament genuí de la política catalanaEl catalanisme de Ciutadans
C's ha sortit de Catalunya i és un desenvolupament genuí de la política catalana
Barcelona
Encara falta perspectiva per fer-se una idea del que ha succeït. Ens
passen tantes coses per primera vegada, primeres vegades que reclamen
cadascuna d'elles la seva pròpia atenció! Sí, per primera vegada hi ha
un govern de majoria parlamentària independentista, que sovint es confon
amb l'existència d'una majoria suficient per marxar cap a la
independència. Però també per primera vegada el partit de l'oposició,
Ciutadans, està fora del consens catalanista; i fins i tot més, s'ha
construït contra el consens catalanista.
El nou catalanisme hegemònic, que ha instal·lat la idea de la secessió en el cor de la seva ideologia i del seu programa a curt termini, es caracteritza com a mínim per tres diferències respecte al catalanisme anterior. Primera: ha abandonat l'obsessió d'unir tots els catalans per privilegiar la unitat dels independentistes. Segona: ha relegat la idea de negociació i pacte amb Espanya a una qüestió merament instrumental, dirigida exclusivament a l'objectiu de la independència, enlloc del caràcter gairebé existencial que tenia per als vells catalanistes. Tercera: ha renegat a vegades de l'evident encara que de vegades dissimulat espanyolisme del catalanisme, que consisteix a oferir al conjunt de conciutadans espanyols una voluntat i un projecte en el qual Catalunya se senti inclosa i satisfeta.
Les tres idees no eren un caprici sinó fruit d'una llarga destil·lació històrica, suma d'experiències i reflexions centenàries al voltant d'una idea extreta de la més elemental 'Realpolitik': Catalunya no té ni la demografia, ni els recursos, ni l'emplaçament, ni les aliances, ni el poder polítics suficients per fer un projecte a part, que no tingui el suport del màxim de la seva població i de les seves forces socials, amb totes de fet; que no tingui els seus millors aliats a la resta d'Espanya; i que no aporti ni signifiqui res o alguna cosa negativa per al conjunt espanyol.
La Catalunya real que ara tenim --llengua, cultura, institucions, imatge i prestigi-- és filla de les tres condicions; i l'independentisme, que també és el seu fill encara que rebel i potser el més consanguini, és el que ara renega d'aquests tres factors, mentre confia en la força de la idea, el desig i la democràcia per arribar al seu objectiu.
El resultat, en tot cas, no és una Catalunya amb més autogovern, sinó una Catalunya que té Ciutadans com a primer partit de l'oposició, disposat a pactar a Madrid com van pactar abans els catalanistes i a aportar les seves energies al govern d'Espanya com abans ho van fer els catalanistes. La crítica fàcil confon les causes amb els efectes. Ciutadans ha sortit de Catalunya i és un desenvolupament genuí de la política catalana, resultat de la ruptura dels consensos lingüístics primer i polítics després. No és un agent que s'introdueix des de l'exterior per dividir els catalans, com va ser el lerrouxisme després del fenomen unitari que va ser Solidaritat Catalana (1906), sinó tot al contrari, l'efecte de la dissolució del catalanisme transversal per l'estrebada de l'independentisme.
Ciutadans va sorgir a Catalunya com a reacció organitzada contra el consens catalanista i s'ha estès al conjunt després de superar l'hegemonia de l'antinacionalisme de matriu basca que era UPyD. Per als votants espanyols, Albert Rivera encarna la fiabilitat dels catalans. Ara ha pactat amb el PSOE i pot ser fins i tot que entri al Govern si Pedro Sánchez supera la seva difícil investidura. Totes dues tasques pertanyien al territori de la difunta Convergència i Unió, però Rivera pot ser que vagi més lluny encara, fins al territori que Pujol mai va voler trepitjar, el de la responsabilitat de govern: ministres catalans d'un partit de matriu catalana a Madrid.
De les el·lipsis sobre Catalunya que conté el programa de govern entre PSOE i Ciutadans amb prou feines podem demanar responsabilitats a aquests últims: és en el seu ADN fundacional que els catalans participin en la política espanyola només com a espanyols lliures i iguals. Alguna cosa més se li pot demanar al PSOE, que propugna una reforma federal ara oblidada, i al PSC, que anava més enllà quan encara s'apuntava al dret a decidir i ara busca perfeccionar el federalisme amb blindatges i amb l'apel·lació a la reforma constitucional com a resolució del 'procés'. Però el màxim responsable és el qui s'ha absentat en aquesta partida després de segle i mig de persistent i fructífera presència. Els diputats que es van presentar a les eleccions sota banderes catalanistes no hi són ni se'ls espera perquè res demanen ni res ofereixen que no sigui la independència.
Aquesta és també la primera vegada que hi ha repartiment de cartes a Madrid sense els jugadors tradicionals que arribaven des de Barcelona. Estan amagats darrere de Podem, depenent del valor que puguin tenir el seu escons en el cas que els 'podemites' entrin en joc. Aquest és el resultat. El catalanisme possibilista puntua molt alt en la llarga i pesada però decisòria partida de la història, mentre que el catalanisme rupturista, que només pot guanyar amb un gol d'or, puntua amb un zero absolut, dejú de resultats i orfe de cartes per jugar a l'actual ronda.
copy http://politica.elpais.com/p
El nou catalanisme hegemònic, que ha instal·lat la idea de la secessió en el cor de la seva ideologia i del seu programa a curt termini, es caracteritza com a mínim per tres diferències respecte al catalanisme anterior. Primera: ha abandonat l'obsessió d'unir tots els catalans per privilegiar la unitat dels independentistes. Segona: ha relegat la idea de negociació i pacte amb Espanya a una qüestió merament instrumental, dirigida exclusivament a l'objectiu de la independència, enlloc del caràcter gairebé existencial que tenia per als vells catalanistes. Tercera: ha renegat a vegades de l'evident encara que de vegades dissimulat espanyolisme del catalanisme, que consisteix a oferir al conjunt de conciutadans espanyols una voluntat i un projecte en el qual Catalunya se senti inclosa i satisfeta.
Les tres idees no eren un caprici sinó fruit d'una llarga destil·lació històrica, suma d'experiències i reflexions centenàries al voltant d'una idea extreta de la més elemental 'Realpolitik': Catalunya no té ni la demografia, ni els recursos, ni l'emplaçament, ni les aliances, ni el poder polítics suficients per fer un projecte a part, que no tingui el suport del màxim de la seva població i de les seves forces socials, amb totes de fet; que no tingui els seus millors aliats a la resta d'Espanya; i que no aporti ni signifiqui res o alguna cosa negativa per al conjunt espanyol.
La Catalunya real que ara tenim --llengua, cultura, institucions, imatge i prestigi-- és filla de les tres condicions; i l'independentisme, que també és el seu fill encara que rebel i potser el més consanguini, és el que ara renega d'aquests tres factors, mentre confia en la força de la idea, el desig i la democràcia per arribar al seu objectiu.
El resultat, en tot cas, no és una Catalunya amb més autogovern, sinó una Catalunya que té Ciutadans com a primer partit de l'oposició, disposat a pactar a Madrid com van pactar abans els catalanistes i a aportar les seves energies al govern d'Espanya com abans ho van fer els catalanistes. La crítica fàcil confon les causes amb els efectes. Ciutadans ha sortit de Catalunya i és un desenvolupament genuí de la política catalana, resultat de la ruptura dels consensos lingüístics primer i polítics després. No és un agent que s'introdueix des de l'exterior per dividir els catalans, com va ser el lerrouxisme després del fenomen unitari que va ser Solidaritat Catalana (1906), sinó tot al contrari, l'efecte de la dissolució del catalanisme transversal per l'estrebada de l'independentisme.
Ciutadans va sorgir a Catalunya com a reacció organitzada contra el consens catalanista i s'ha estès al conjunt després de superar l'hegemonia de l'antinacionalisme de matriu basca que era UPyD. Per als votants espanyols, Albert Rivera encarna la fiabilitat dels catalans. Ara ha pactat amb el PSOE i pot ser fins i tot que entri al Govern si Pedro Sánchez supera la seva difícil investidura. Totes dues tasques pertanyien al territori de la difunta Convergència i Unió, però Rivera pot ser que vagi més lluny encara, fins al territori que Pujol mai va voler trepitjar, el de la responsabilitat de govern: ministres catalans d'un partit de matriu catalana a Madrid.
De les el·lipsis sobre Catalunya que conté el programa de govern entre PSOE i Ciutadans amb prou feines podem demanar responsabilitats a aquests últims: és en el seu ADN fundacional que els catalans participin en la política espanyola només com a espanyols lliures i iguals. Alguna cosa més se li pot demanar al PSOE, que propugna una reforma federal ara oblidada, i al PSC, que anava més enllà quan encara s'apuntava al dret a decidir i ara busca perfeccionar el federalisme amb blindatges i amb l'apel·lació a la reforma constitucional com a resolució del 'procés'. Però el màxim responsable és el qui s'ha absentat en aquesta partida després de segle i mig de persistent i fructífera presència. Els diputats que es van presentar a les eleccions sota banderes catalanistes no hi són ni se'ls espera perquè res demanen ni res ofereixen que no sigui la independència.
Aquesta és també la primera vegada que hi ha repartiment de cartes a Madrid sense els jugadors tradicionals que arribaven des de Barcelona. Estan amagats darrere de Podem, depenent del valor que puguin tenir el seu escons en el cas que els 'podemites' entrin en joc. Aquest és el resultat. El catalanisme possibilista puntua molt alt en la llarga i pesada però decisòria partida de la història, mentre que el catalanisme rupturista, que només pot guanyar amb un gol d'or, puntua amb un zero absolut, dejú de resultats i orfe de cartes per jugar a l'actual ronda.
copy http://politica.elpais.com/p
Nenhum comentário:
Postar um comentário